saurisquio
Cretaci tardà, fa 65 milions d'anys
Colorado, Montana, Nou Mèxic, Wyoming, Alberta
9.000Kg
5,2m
12m
El Tyrannosaurus rex és el dinosaure més famós que ha existit, i també un dels pitjor explicats. Bona part del que «tothom sap» sobre ell ve del cinema i fa trenta anys que està desmentit.
En aquesta fitxa tens el que sosté la paleontologia actual: quant media de debo, la força real de la seva mossegada, per què tenia aquells braços, a quina velocitat es podia moure i què se sap de la seva intel·ligència. Amb els estudis que ho avalen, perquè ho puguis comprovar.
Un T. rex adult feia entre 12 i 13 metres de llarg i pesava entre 6 i 9 tones, segons l'exemplar i el mètode d'estimació. Per fer-se'n una idea: el llarg d'un autobús urbà i el pes d'un camió carregat.
L'alçada és on hi ha més confusió. La mesura que fan servir els paleontòlegs és l'alçada al maluc, uns 4 metres, perquè l'animal caminava amb el cos en horitzontal, la cua estesa cap enrere fent de contrapes i el cap al davant. Aquesta és la postura correcta. Les xifres de cinc metres o més que circulen venen de les reconstruccions antigues, les dels museus del segle XX, que el posaven dret sobre les potes del darrere amb la cua recolzada a terra. Aquella postura no va existir mai.
L'exemplar més complet que es coneix es diu Sue, es va trobar a Dakota del Sud el 1990 i és al Field Museum de Chicago. Conserva al voltant del 90 % de l'esquelet i fa 12,3 metres. Un altre exemplar, l'Scotty, trobat a Saskatchewan, és el candidat a més pesant, amb estimacions que ronden les 8,8 tones.
Aquí els números sí que són espectaculars, i no cal exagerar-los.
L'estudi de Bates i Falkingham (2012), que va reconstruir la musculatura del crani per ordinador, va estimar una força de mossegada d'entre 35.000 i 57.000 newtons a les dents posteriors. És la mossegada més potent mesurada o estimada en qualsevol animal terrestre, viu o extingit. Un cocodril marí, que té la mossegada més forta dels animals actuals, es queda al voltant de 16.000.
Hi ha, a més, una prova física preciosa. Erickson i el seu equip (1996) van analitzar marques de mossegada a la pelvis fossilitzada d'un Triceratops i van calcular, a partir de la profunditat de les perforacions, una força d'uns 13.400 newtons en una sola dent.
Aquella potència li permetia fer una cosa que gairebé cap depredador no pot: trencar os i empassar-se'l. S'han trobat copròlits — excrements fossilitzats — amb fragments d'os triturat a dins.
Quant a les dents, en tenia entre 50 i 60, amb forma de plàtan i vores serrades. La més grossa que es coneix fa uns 30 centímetres, però comptant l'arrel: la part que sortia fora de la geniva feia uns 15. Si t'interessa com funcionaven aquelles dentadures, ho desenvolupem a les dents dels dinosaures.
Feien al voltant d'un metre i tenien dos dits. En un animal de dotze metres, semblen un error de disseny. I són, de llarg, allò que més pregunten els nens al parc.
El primer que sorprèn és que no eren febles. L'húmer és gruixut i les marques d'inserció muscular són enormes per a la seva mida: les estimacions apunten que cada braç podia aixecar de l'ordre de 200 quilos. Un braç petit, però d'halterofilía.
Per a què els feia servir encara es debat, i les hipòtesis principals són tres. Subjectar la presa contra el terra mentre mossegava. Ajudar-se a incorporar-se des d'ajagut, que per a vuit tones no és trivial. O una funció relacionada amb l'aparellament.
Hi ha una quarta idea, més recent i bastant elegant, que va proposar Kevin Padian el 2022: que els braços es reduïssin precisament per treure'ls del mig. Si diversos tiranosaures menjaven del mateix cadàver, uns braços llargs quedaven a l'abast de les mandíbules dels altres, i una mossegada de 35.000 newtons no perdona. Braços curts, menys amputacions.
El que sí que és clar és la lògica de conjunt: tota l'especialització de l'animal se'n va anar al cap. Un crani de metre i mig amb aquella musculatura necessita compensació en algun lloc, i els braços van ser el que es va sacrificar.
Aquesta és la resposta que més ha canviat, i la que més costa d'acceptar a qui va créixer amb les pel·lícules.
Un T. rex adult no podia córrer. L'estudi de Sellers i el seu equip (2017) va simular l'esquelet complet sotmès a les forçes de la cursa i el resultat va ser que els ossos de les potes s'haurien fracturat abans d'assolir velocitats altes. No és que no volgués: la física no l'hi permetia. La seva velocitat màxima queda al voltant dels 20 km/h, un pas molt viu sense fase de vol, sense cap moment en què les dues potes deixin el terra alhora.
Un treball posterior de Van Bijlert i col·legues (2021) va calcular la seva velocitat de passeig preferida a partir de la mecànica de la cua, que funcionava com una molla: al voltant de 4,6 km/h. Gairebé exactament el ritme al qual camina una persona.
Això no el converteix en un animal lent per a la seva lliga. A vint per hora atrapava sense problema els grans herbívors del seu ecosistema, que tampoc no eren velocistes. I els juvenils sí que eren ràpids: més lleugers i amb potes proporcionalment més llargues, ocupaven un paper ecològic diferent del dels adults. Sobre qui sí que corria de debo, ho expliquem a el dinosaure més ràpid descobert fins ara.
Si la velocitat és on en surt pitjor parat, els sentits són on arrasa.
Tenia bulbs olfactius enormes en proporció al cervell, dels més grans entre tots els teròpodes coneguts. Ensumava a distàncies molt llargues, que és com es localitza tant una presa com un cadàver.
I tenia visió binocular, una cosa poc comuna entre dinosaures. Els ulls li miraven cap endavant en comptes de cap als costats, cosa que dona percepció de profunditat i permet calcular distàncies. L'estudi de Kent Stevens (2006) va estimar un camp binocular d'uns 55 graus, superior al d'un falcó actual.
Aquesta combinació — olfacte de carronyaire i vista de caçador — és la d'un depredador oportunista competent, que és el que sosté l'evidència.
Aquí convé no avançar-se, perquè és un tema viu i amb dues posicions enfrontades.
El 2023, la neurocientífica Suzana Herculano-Houzel va publicar una estimació de recomptes neuronals segons la qual el T. rex hauria tingut de l'ordre de tres mil milions de neurones al telencèfal, en el rang d'un babuí. Això implicaria capacitats com l'ús d'eines o la transmissió cultural. La notícia va fer la volta al món.
El 2024, un equip ampli liderat per Kai Caspar va publicar una refutació detallada: sostenia que el volum endocranial s'havia sobreestimat (bona part de la cavitat l'ocupaven sins i vasos, no cervell) i que els mètodes d'extrapolació no eren vàlids. La seva conclusió situa la cognició del T. rex en el rang dels rèptils actuals, cocodrils i llangardaixos grans.
Avui la postura majoritària és la segona. L'honest és dir-ho així: era llest per ser un rèptil, amb un cervell gran comparat amb altres dinosaures de la seva mida i unes àrees sensorials molt desenvolupades. D'això a resoldre problemes com un primat hi ha molt tros.
La resposta curta és: probablement algunes, i probablement no les que t'imagines.
A favor hi ha els seus parents. El Yutyrannus, un tiranosauroide xinès de nou metres, es va trobar amb plomíssol filamentós conservat, igual que el més petit Dilong. Si cosins propers i de bona mida tenien plomes, és raonable pensar que el llinatge les conservava.
En contra hi ha evidència directa del mateix T. rex. Bell i el seu equip (2017) van descriure empremtes de pell de diverses zones del cos — coll, maluc, cua — i totes mostren escates, no plomes.
La reconstrucció que concilia les dues coses és la que fan servir avui la majoria de paleontòlegs: cries i juvenils amb plomíssol, que perdrien en créixer, i adults majoritàriament escatosos, potser amb alguna resta de plomes a l'esquena o al coll. Té sentit tèrmic: un animal de vuit tones reté escalfor sense ajuda. El tema complet és a dinosaures amb plomes.
Carn, i en quantitat. Les seves preses documentades inclouen grans herbívors del seu ecosistema: el Triceratops i els hadrosaures com l'Edmontosaurus.
I la prova que caçava activament — i no només carronyava — és de les més boniques de la paleontologia: s'han trobat vèrtebres d'Edmontosaurus amb una dent de T. rex incrustada i os cicatritzat al voltant. L'os només es regenera si l'animal sobreviu. Aquell hadrosaure va ser mossegat per un T. rex viu, va escapar i es va curar.
Dit això, també menjava carronya quan la trobava, com fan tots els grans depredadors actuals. El debat "caçador o carronyaire" que es va plantejar als anys noranta està tancat: era les dues coses, que és el normal. Més sobre dietes prehistòriques a què menjaven els dinosaures.
Els esquelets adults apareixen coberts de cicatrius, i moltes de les marques al crani encaixen amb dents d'un altre T. rex. Es barallaven entre ells, segurament per territori, menjar o parella. La Sue, l'exemplar de Chicago, mostra costelles trencades i soldades, i danys importants a la mandíbula.
Sobre si caçaven en grup, l'evidència és suggeridora però no concloënt: hi ha jaciments amb diversos individus junts, cosa que podria indicar comportament social o simplement que van morir al mateix lloc.
I una qüestió oberta que es pot veure al mateix parc. El Nanotyrannus es va descriure com un gènere propi de tiranosaure petit, però una part important de la comunitat sosté que aquells fòssils són T. rex juvenils. Tenim les dues peces al recorregut, així que es poden comparar d'una a l'altra: és una d'aquelles discussions que s'entenen molt millor drets davant dels dos animals que llegides.
El primer esquelet el va trobar Barnum Brown el 1902, a la formació Hell Creek de Montana. Tres anys després, el 1905, Henry Fairfield Osborn li va posar el nom que coneixem: Tyrannosaurus rex, "llangardaix tirà rei".
Des de llavors se n'han recuperat al voltant de cinquanta exemplars, un nombre altíssim per a un gran depredador. Aquella abundància és la que permet estudiar-ne el creixement: se sap que feien una estirada brutal a l'adolescència, guanyant de l'ordre de 600 quilos l'any entre els 14 i els 18, i que rarament passaven dels 30.
I al final de tot arriba l'asteroide. El T. rex va ser un dels darrers grans dinosaures sobre la Terra: era viu el dia de l'impacte que va tancar el Cretaci, fa 66 milions d'anys. La història sencera, a com es van extingir els dinosaures.
Una cosa és llegir que feia dotze metres i una altra és posar-s'hi a sota.
A Dinosaurland tenim un Tyrannosaurus rex a mida real, animatrònic: porta sensors que s'activen quan algú s'hi acosta, i llavors mou el cap, obre la boca i rugeix. És la peça davant de la qual la gent s'atura més estona, i la que provoca la reacció que els pares acaben gravant amb el mòbil.
És en un recorregut a l'aire lliure entre pins amb més de 100 dinosaures a mida real d'unes 40 espècies, a Porto Cristo, Mallorca. Es pot comparar amb el Triceratops que caçava, amb el Velociraptor — molt més petit del que les pel·lícules van fer creure — i amb l'Spinosaurus, l'altre gegant carnívor. Les fitxes de totes les espècies són a la secció de dinosaures.
🎟️Vine a veure el T. rex de prop. Entrades a tickets.dinosaurland.es, amb 1 € de descompte per entrada comprant en línia. Preus i condicions, a entrades, preus i com reservar; els dies d'obertura, a dates i horaris.
Ve algú petit a casa? Tenim el Tyrannosaurus Rex per pintar en PDF, a punt per imprimir.
Quant media el T-Rex?
Entre 12 i 13 metres de llarg i uns 4 metres d'alçada al maluc. Caminava amb el cos en horitzontal i la cua estesa cap enrere, no dret: les reconstruccions antigues que el posaven dempeus recolzant la cua són incorrectes.
Quant pesava el Tiranosaure Rex?
Entre 6 i 9 tones segons l'exemplar. L'Scotty, trobat a Saskatchewan, és el candidat a més pesant, amb estimacions al voltant de les 8,8 tones.
Per què el T-Rex tenia els braços tan curts?
No se sap del cert, però feien al voltant d'un metre i no eren febles: podien aixecar de l'ordre de 200 quilos cadascun. Les hipòtesis principals són subjectar la presa, ajudar-se a aixecar-se de terra i l'aparellament. Una proposta del 2022 suggereix que es van reduir per no quedar a l'abast de les mandíbules d'altres tiranosaures en menjar en grup.
A quina velocitat corria el T-Rex?
No corria. L'estudi de Sellers (2017) conclou que la cursa li hauria fracturat els ossos de les potes. La seva velocitat màxima rondava els 20 km/h, en un pas ràpid sense fase de vol, i la seva velocitat de passeig era d'uns 4,6 km/h, semblant a la d'una persona.
Era intel·ligent el T-Rex?
Era llest per ser un rèptil. Un estudi del 2023 el va situar en nivells de primat, però una refutació del 2024 va demostrar que el volum cerebral estava sobreestimat i va retornar la seva cognició al rang dels cocodrils i els grans llangardaixos actuals. Aquesta és avui la postura majoritària.
Quina força tenia la seva mossegada?
Entre 35.000 i 57.000 newtons segons les reconstruccions musculars, la més gran de qualsevol animal terrestre conegut. Podia trencar os i empassar-se'l: s'han trobat excrements fossilitzats amb fragments triturats a dins.
Quantes dents tenia i quant feien?
Entre 50 i 60, serrades i amb forma de plàtan. La més gran coneguda arriba als 30 centímetres comptant l'arrel; la part visible fora de la geniva feia uns 15.
Què menjava el Tiranosaure Rex?
Grans herbívors del seu ecosistema, com el Triceratops i els hadrosaures. S'han trobat vèrtebres d'hadrosaure amb una dent de T. rex incrustada i os cicatritzat al voltant, cosa que prova que caçava preses vives. També menjava carronya quan la trobava.
Tenia plomes el T-Rex?
Probablement plomíssol de cria i juvenil, i pell escatosa d'adult. Els seus parents Yutyrannus i Dilong van aparèixer amb plomes, però les empremtes de pell del mateix T. rex descrites el 2017 mostren escates.
Quan i on va viure?
A l'oest de Nord-amèrica, fa entre 68 i 66 milions d'anys, al final del Cretaci. Els seus fòssils apareixen a Montana, Wyoming, Colorado, Dakota del Sud, Nou Mèxic, Alberta i Saskatchewan.
Quant vivia un T-Rex?
Rarament passava dels 30 anys. Creixia molt de pressa a l'adolescència, guanyant de l'ordre de 600 quilos l'any entre els 14 i els 18.
Es pot veure un T-Rex a mida real a Mallorca?
Sí. A Dinosaurland, a Porto Cristo, hi ha un Tyrannosaurus rex a mida real i animatrònic que es mou i rugeix quan t'hi acostes, dins d'un recorregut amb més de 100 dinosaures.
El T. rex no era el dinosaure més gros, ni el més ràpid, ni el més llest. Era el que tenia el cap més letal que ha existit sobre quatre o dues potes, i a això va subordinar tota la resta, braços inclosos.
Potser per això continua guanyant. Cent vint anys després que Barnum Brown tragués el primer os de Montana, ningú no li ha pres el nom.
planeja la teva visita
